Pels que se’n rebremban, en 1995 al Canadà, i a agut un referendum d’autodeterminacion del Quebèc. Es plan conegut : aquela region canadiana a la particularitat d’èsser de natura identitària diferenta de las autras de l’Estat. Se parla tradicionalament lo francés al Quebèc, mentre que lo Canadà es majoritàriament de cultura anglesa : aquela originalitat culturala engendra un sentiment plan natural d’apertenéncia a una comunautat especifica, en un mot : a un pòble. 

Pr’amor que al Canadà coma endacòm mai, tot lo monde sap que lo fach d’èsser ciutadan d’un Estat a pas res a veire amb lo sentiment d’apartenéncia collectiu.

Nos restacam a la nòstra comunautat, a nòstra nacion, e aital al Canadà la comunautat anglofòna se sap distinta de las divèrsas minoritats de « nativas americans » e evidentament de la comunautat francofòna. Sengle comunautat, al delai d’aver los meteisses dreches individuals pr’amor de l’estatut de ciutadans del Canadà, a consciéncia de son existéncia coma tala, e per efièch miralh, de las dels autres. 

E aquò pausa pas nat problèma : es aital, tot simplament. 

La sola question recurrenta es evidentament la de la pertinéncia o non d’un Estat (aquí : lo Canadà) aglomerant de comunautats istoricas diferentas (Amerindians, Francofòns, Anglofòns).

Fins en 1995, lo consensus èra que la ciutadanetat canadiana s’acomòda sens problèma de la diversitat etnica del país. Pasmens, aquel referendum de 1995 a remés en question aquel dògma : una victòria del « ÒC » auriá quitament podut entemenar un procediment cap a l’independéncia del Quebèc, l’eventualitat de la creacion d’una mena d’Estat besson de França mas el situat sul continent american. Se n’es calgut de pauc : lo « ÒC » a perdut amb 49,42% dels vòtes, e los Quebequeses son donc demorats ciutadans del Canadà. 

Una remarca : son los Quebequeses, valent a dire los abitants del territòri concernit, qu’an votat.

E eles unicament : l’integralitat dels ciutadans del Canadà an pas agut accès a las urnas, sols los abitants de la region de Quebèc podián logicament causir de lor avenidor segon lo famós principi d’autodeterminacion dels pòbles. 

Es pas donc ni lo sufragi universal de l’integralitat dels ciutadans de Canadà, ni los parlamentaris canadians, e sustot pas lo governament del Canadà qu’a pres la decision de votar PER o CONTRA lo manten del Quebèc dins Canadà : democracia obliga, sols los Quebequeses son estats consultats. 

 S’agís aicí d’un cas extrèm, ont l’expression de la democracia auriá clarament pogut desbocar sus la creacion d’un Estat novèl.

Aprèp, cadun sap sens èsser istorian qu’es quicòm qu’arriba rarament : en règla generala, las frontièras son traçadas pels poderoses d’aquel mond, la creacion d’Estats a mai fòrta rason. Los païses nascuts d’una volontat populara exprimida de faiçon democratica vertadèra, sens violéncia, es plan rara, per non pas dire excepcional. Mas efectivament, chic se’n mancèt qu’arribe en 1995 ambe lo Quebèc.

Ara, un autre cas de figura. 

En França, i a agut una proposicion de la cambra dels deputats d’un plan modèst estatut d’autonomia de Corsega. Aicí, se parla pas d’independéncia : a pena d’una autonomia plan edulcorada. La comparason de Corsega amb Quebèc a de sens : son dos territòris ambe una identitat plan marcada podent pretendre a aver, fauta d’independéncia, al minim un estatut especific dins l’Estat que dependon : es aquò, l’autonomia, e es d’alhors ja lo cas al Quebèc dempuèi fòrça temps. 

Los abitants de Corsega, son estat consultats per l’eventualitat de l’autonomia de lor territòri ? NON, de sigur.

Son los ciutadans de l’integralitat de la Republica francesa que son anat a las urnas per decidir pels còrses (un pauc a lor plaça, pel còp) ? quitament pas. 

Çò que s’es passat en realitat, es que la cambra dels senators franceses a regetat, dins la nuèch del diluns 26 al dimars 27 octobre darrièr, aquel projècte de lei constitucionala sus l’autonomia de Corsega prepausat per lors omològs deputats, rendent aital improbable l’adopcion d’aquel tèxt d’aicí a l’eleccion presidenciala de 2027. 

De pas oblidar tanben : los senators son pas elegits al sufragi universal ! 

Donc, d’un costat, avèm lo Canadà que daissa los Quebequeses causir de l’avenidor de lor region pel sufragi universal, avenidor que podiá anar quitament fins a l’independéncia, e d’un autre costat, avèm França que pausa pas la question als Còrses concernits, que balha lo dossièr de « l’autonomia » (plan moderada) de lor isla a de personas (los senators) majoritàriament non-còrses e en mai d’aquò quitament pas elegidas al sufragi universal ! 

Aquela istòria testimònia que lo drech a l’autodeterminacion dels pòbles e, al sens larg, la democracia demòra encara en 2026 quicòm de plan teorica.

L’independéncia del Quebèc, es pas per deman, mas qui sap ? un jorn benlèu, la pòrta es dubèrta… Per contra, vist que l’autonomia de Corsega per la via institucionala es clavada, envisajar la d’Occitània, aquò relèva de la sciéncia-ficcion.