Ja que darrerament parlem força de temes relacionats en la llengua, poso un trocet d’un article, que m’ha semblat força interessant, que parla de quan van sortir les variants dialectals.

Josep Moran i Joan Anton Rabella, LA LLENGUA: VEHICLE DE TRANSMISSIÓ DE LA IDENTITAT
CATALANA AL LLARG DE LA HISTÒRIA, pp 163-164

5. L’EVOLUCIÓ DE LA LLENGUA CATALANA: EL SEGLE XV I EL PAS AL SEGLE XVI

L’extensió política i territorial de la Corona catalanoaragonesa durant els segles XIII i XIV comportarà l’expansió del domini de la llengua catalana, que formarà, per transposició, dialectes consecutius (el País Valencià i les Illes Balears durant el segle xiii, i l’Alguer durant el XIV). Tanmateix, a partir d’aquell moment, factors geogràfics, històrics, socials i interns aniran diferenciant els diversos dialectes del català sense trencar mai, però, la unitat estructural de la llengua parlada. Aquesta situació es farà evident a partir del final de l’edat mitjana, amb una llengua que presentarà algunes característiques més innovadores a l’àrea central enfront de les àrees laterals i de les que van ser colonitzades més tardanament, que mantindran vives formes que es perdran en la zona més dinàmica, com, per exemple, la conservació en nord-occidental i balear d’un terme com arena o en valencià i en rossellonès eixir, mots que eren comuns a tot el domini fins aquell moment.

D’aquesta manera, en la llengua medieval a partir del final del segle xiv i sobretot durant el xv comencen a aparèixer mostres de diferències diatòpiques i fins i tot algun exemple de l’existència de les varietats geogràfiques. Al final d’aquest període s’accentua el distanciament entre la llengua parlada —en un moment en què es va diferenciant territorialment— i la llengua escrita, perquè no s’arribarà a formular un nou model de llengua formal que reculli les innovacions lingüístiques que es van consolidant. Aquesta situació, enfront de la codificació d’altres llengües europees (sobretot a partir del Renaixement: Juan de Valdés,43 Pietro Bembo,44 etc.) que durant l’edat mitjana no presentaven un sistema d’escriptura tan fixat i estable com el català, afavorirà l’aparició dels termes valencià i mallorquí per designar aquelles varietats dialectals. Durant aquest període, tanmateix, resulta remarcable la redacció d’una obra de caràcter correctiu, en què conflueixen la necessitat de formular un model de llengua modernitzada i la constatació de l’existència —que es fa palesa per als parlants— de la variació dialectal: les Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols (del final del segle xv),45 en la qual no es formula estructuradament un model modernitzador de llengua, però en què, per mitjà de les formes que condemna, ens dóna informació sobre quines eren les formes vives oralment, unes formes que a vegades coincideixen amb les solucions col·loquials vives encara avui (com gavinet en lloc de ganivet o Toni per Antoni). La voluntat de les Regles era mantenir un sermo urbanus, una llengua formal unitària formulada a partir de la llengua de les dues ciutats principals, Barcelona i València, que defugís les característiques més col·loquials i dialectals, des de la fonètica fins al lèxic.

tomba ongan (aquesta annada) lo 6 d’abril / d’abrial de 2026.

En attendant Pâques et les œufs en chocolat, comment dit-on Pâques en occitan ?

E ben escotatz, prononciatz Pascas (accent tonique sur PASquos). Alors, qui dit Pâques, dit œuf, forcément. L’œuf que vous prononcez l’uòu (Uaou – Diphtongue, 2 syllabes dans une même intonation de voix). Pour parler des œufs en chocolat, vous dites los uòus de chocolat (litt. les œufs DE chocolat et non ‘‘en’’ chocolat). Per aver d’uòus, cal de galinas (poules) !. La première poule qui chante a fait l’œuf. Au sens figuré, cela signifie que le coupable d’un méfait se trahit souvent en intervenant pour se disculper. La primièra galina que canta a fach l’uòu.

Autre expression: val mai l’uòu de uèi (d’aujourd’hui) que la galina de deman (demain). Escotatz brave mond : cal pas comptar sos uòus avant que sián / siegan ponduts.

Vous avez une expression en occitan, c’est à vous !

D’ISTÒRIAS D’OCCITÀNIA

LO CANAL DEL MIÈGJORN (1)

Aquel canal es probablament la mai importanta òbra d’engenhariá de las tèrras occitanas. Jónher la mar Mediterranèa amb l’ocean Atlantic. Tota una òbra de grandas dimensions qu’avián ja soniada los romans, mas que foguèt una realitat pendent lo sègle XVII. Vertadièrament lo Canal del Miègjorn jonh Tolosa amb la mar Mediterranèa, concrètament la vila de Seta, mas amb lo ligam amb lo Canal de las doas Mars, que jonh Burdèus e Tolosa, en utilizant la Garona, lo sòmi ven una realitat.

Pendent lo reinatge de Loís XIV de França, un monarca fòrça aficionat a las grandas òbras arquitectonicas coma mòstra de l’esplendor del sieu govèrn, foguèt “bastit” lo canal. Al començament recebèt lo nom de “Canal reial del Languedòc”, nom que mantenguèt fins a la Revolucion Francesa a fins del sègle XVIII, quand recebèt la siá denominacion actuala.

La tòca principala èra la connexion de las províncias meridionalas del reialme e potenciar los escambis comercials. Ongan, lo Canal es utilizat sustot per las activitats ludicas e toristicas. Dempuèi l’an 1996 es Patrimòni de l’Umanitat.

L’AASOC TOTJORN AMB LA SAPIÉNCIA !!!

L’AASOC TOTJORN AMB L’OCCITAN !!!