Parlem amb l’històric cantautor occità sobre el disc ‘Retorn’ i la seva llarga trajectòria

Joaquim Vilarnau | 13/10/2023 a les 17:00h photo / Claudi Martí | Juan Miguel Morales

 Afegeix un comentari

Havíem acordat arribar a la una del migdia a casa de Claudi Martí, a Confolenç, un petit poble a pocs minuts de Carcassona. Des de la carretera ja hem observat la majestuositat de la ciutat emmurallada, convertida en atractiu turístic que engoleix milers de visitants cada any, la majoria dels quals marxa sense saber que al lloc que han visitat es poden assaborir mil anys d’arquitectura europea, ja que les muralles més antigues daten del segle IV i les més modernes –reconstruccions a banda–, del segle XIV. El llegendari cantautor occità viu en un indret que encara no ha sucumbit a la temptació del creixement desaforat i manté el seu encant atàvic. A la sortida del nucli hi ha un antic molí, que és la casa del trobador Martí.

El cantautor occità va néixer va créixer en un ambient multilingüe. Ho contextualitza en un escrit: “Quan era petit, a Carcassona, vivia a la riba esquerra –a la ciutat baixa– i el meu carrer estava ple d’espanyols. Els colons més antics eren immigrants que venien ‘a demanda’ per treballar la terra, posar baranes, transportar grava o classificar draps. Els meus avis eren d’aquests. A aquests immigrants econòmics s’hi va afegir el 1939 l’onada de refugiats republicans derrotats a la guerra espanyola i immigrants polítics. Els caps de setmana, immigrants polítics i econòmics es reunien al cafè entre els dos ponts, sota Ciutat (la coneguda fortalesa de Carcassona), per jugar a la brisca i al dòmino, beure un fino, llegir la premsa d’esquerra i refer Espanya i el món com els hauria agradat, a mida dels seus somnis. Des del cafè entre els dos ponts fins a Ciutat només hi havia dos graons de pujada. Amb el meu avi Luis, inalterable republicà d’Espanya, hi anàvem sovint pujant a jugar al pas de la muralla, caminant en fila solta per les muralles, com en temps de Ramon Roger Trencavell”.

Claudi Martí Foto: Juan Miguel Morales

Es calcula que eren una de cada quatre famílies de la població. Per tant, no era gaire difícil sentir converses en castellà, en català o en aragonès, al marge de l’occità dels autòctons i del francès de les escoles i els estaments oficials. Part de la família de Claudi Martí-Salazar venia de la Franja de Ponent i de ben petit coneixia aquestes llengües. I li agradava cantar. Només tenia 4 anys quan va fer-ho per primera vegada en públic: “M’agradava contar coses davant del públic. Anava amb el meu avi a l’hort, al jardí, a passejar… Anàvem a un cafè, jo pujava a la taula i cantava. I també recitava ‘No passareu! I, si passeu, serà damunt d’un clap de cendres, la nostra terra la prendreu, el nostre esperit no l’heu de prendre! Mes no serà! Per més que feu, no passareu!’. I llavors tothom aplaudia”.

La seva primera cançó en occità deia ‘defost ma fenestra i a un auselon, tota la nuèit canta, canta sa canson…’, que s’ha inclòs al disc amb el títol de “Se canta”. De més gran va rebre dos grans impactes com a espectador: “Una vegada vaig anar a Perpinyà, on actuava un tio que es deia Paco Ibáñez. I, caram, em va impressionar com cantava els poetes i la realitat de la seva gent. Una altra vegada en va venir un altre que deia: ‘No, diguem no, nosaltres no som d’eixe món’. Era Raimon i cantava en català. Tots dos em van obrir les orelles i vaig descobrir que hi havia molts altres cantants. Va ser llavors quan vaig pensar que ens calia cantar en occità, i no vaig ser l’únic. Al mateix temps, gent de la Provença, de Bordeus i de molts altres indrets havia sentit la mateixa necessitat. A Nimes hi havia Gui Broglia, que cantava les cançons de Robert Lafont, que jo encara no coneixia… Teníem ganes de canviar el món, i la via per fer-ho era cantar de manera diferent, fins i tot en una altra llengua”.

Claudi Martí Foto: Juan Miguel Morales

Claudi Martí va començar a cantar en occità i el seu primer gran concert va ser a Tolosa de Llenguadoc en un ‘Gran recital de cançó catalana i occitana’. “Vaig fer el concert amb Raimon, i més tard també vaig tenir relació amb altres cantants com Maria del Mar Bonet, Pi de la Serra, Marina Rossell, Jordi Barre, Reinald Dedies… Em vaig adonar que tenien els mateixos motius i les mateixes ganes de cantar que nosaltres.” I si hem de citar altres cantants amb qui ha tingut més sintonia ideològica i musical, caldria dir Paco Ibáñez, José Antonio Labordeta i Quintín Cabrera.

Però no tot va ser fàcil. Va topar amb la incomprensió d’alguns compatriotes. Així, al final de cada concert trobava algú que li engegava “Martí, per què cantes en patois?”. En aquest sentit, ha deixat escrits aquests records: “Alguns estaven indignats per l’expressió pública d’una llengua ‘contrària a la unitat de la República’. Em van horroritzar més els que deien que cantar en patois no servia per a res i que ens aportaria encara menys. La pregunta destiŀlava menyspreu. Abans de respondre-la, vaig rebutjar la paraula ‘patois’ des del primer moment. El terme que assignava un espai a la nostra llengua, que li donava un lloc al món, i que identificava la gent que la parlava, cantava i escrivia era ‘llengua d’oc’”.

https://open.spotify.com/embed/album/4TMwyOESbeF43tG9a7RI9j?utm_source=generator 
GAIREBÉ UNA VIDA
Després de gairebé quinze anys de silenci, Martí ha tornat a l’estudi per enregistrar un nou disc, editat pel segell català Sota la Palmera, impulsat per la promotora Ben Aisit, dirigida per l’activista barceloní Marçal Girbau. Per a l’ocasió ha volgut recuperar algunes de les seves peces més significatives: “El disc es titula Retorn perquè realment és una tornada volguda al començament de la meva aventura musical. Aquells anys ens calia cantar fort i ferm i havíem de distribuir les cançons com si estiguéssim distribuint pamflets. Eren cançons armades, com canonades que llançàvem al carrer. Tenen la temperatura d’un altre temps. Són cançons de protesta, d’indignació i d’afirmació d’una existència. Som aquí, no som morts i volem viure amb tots els altres pobles del planeta. Que cadascú tingui la possibilitat d’imaginar-se amb la seva cultura i la seva llengua enmig de les altres cultures i les altres llengües. Això és el que volíem dir amb les nostres cançons. I ara em venia de gust tornar-ho a dir”, assevera el cantant.

Ha passat mig segle, però les seves cançons no han perdut gens la intencionalitat: “Som vius i el món segueix rodant. Ens havíem imaginat un segle XXI amb més consciència, solidaritat i fraternitat, segurament sense tantes guerres i sense el canvi climàtic. A tots els ciutadans del planeta se’ns ha girat una feina formidable. Però encara som vius. Som vius com a éssers humans i com a occitans”. Les noves gravacions s’han fet intencionadament amb uns arranjaments senzills, que no volen destacar per sobre de la cançó. “Els arranjaments són petits expressament, per deixar passar les paraules, per donar-los ales. No hem volgut emmascarar les cançons originals”, adverteix, i al mateix temps posa en valor que les han enregistrat amb músics que l’han acompanyat tota la vida.

Claudi Martí Foto: Juan Miguel Morales

Entre el seu primer àlbum, Occitania! (Ventadorn, 1971), i el darrer han passat 52 anys de cançons en occità, de donar a conèixer la seva llengua arreu, que tothom sàpiga que és ben viva i es parla encara, que no és una simple reminiscència dels temps dels trobadors. I per aquesta vigència, un dels cineastes europeus de més prestigi, el francès Éric Rohmer, va elegir Claudi Martí per a la seva pel·lícula Conte de tardor (Conte d’automne, 1988), la història que tancava la tetralogia dels Contes de les quatre estacions: “Juntament amb els meus músics, Gérard Pansanel i Pierre Peyras, vam compondre tota la banda sonora del film i al final de tot hi vam interpretar una cançó nostra. Hi ha una festa i som el grup que hi toca. Rohmer volia alguna cosa que posés de manifest que aquell bocí de vida filmat passava inequívocament al sud de França. Li va agradar la nostra música i ho vam poder fer realitat”.

Després d’un temps aturat, el popular cantautor occità encara pretén acabar d’enllestir un projecte que va començar fa anys amb la intenció que s’anés coent a foc lent. Es diu Camins de resisténcia, amb l’accent girat perquè és en occità: “Ja tenim gravades una desena de les cançons. Són peces que han sorgit de les revolucions i han marcat la història. Les hem adaptat a l’occità. Ja tenim gravades, entre d’altres, ‘Grândola, vila morena’, ‘El ejército del Ebro’, ‘El pueblo unido jamás será vencido’… Les hem enregistrat amb arranjaments singulars, que s’acosten al món del jazz, i espero que ho puguem publicar aviat”. I encara apunta a un altre projecte de futur, un llibre que “serà meitat novel·la, meitat realitat” i es titularà Gairebé una vida.