PER LA DIVERSITAT LINGÜÍSTICA

PER LA DIVERSITAT LINGÜÍSTICA

Ha estat publicada recentment una enquesta que ofereix una imatge positiva sobre l’opinió que tenen els francesos de les anomenades “llengües regionals” i d’altres consideracions relacionades amb les províncies.

Entre la majoria dels francesos guanyen posicions les possibilitats d’atorgar una certa oficialitat a aquestes llengües als seus territoris, d’incorporar l’estudi de la “història provincial” al sistema educatiu, d’adaptar la legislació francesa a la realitat de cadascuna de les províncies, d’incorporar les llengües regionals a les sessions de les assemblees provincials o dels ajuntaments, mentre que la possibilitat del federalisme (alguna mena de descentralització) no provoca el gran rebuig que patia fa uns anys.

És a les províncies i als departaments amb una llengua pròpia on aquesta voluntat és més evident. Però a les províncies de llengua francesa única també apareix una solidaritat envers les llengües i les cultures d’aquestes altres províncies. La voluntat del reconeixement oficial d’aquestes llengües oscil·laria amb un màxim a Còrsega o la Catalunya del Nord, però també puja als territoris de llengua única francesa. Un canvi veritable de mentalitats?

Però és possible incorporar aquests canvis legalment? Si només ens centrem en el tema lingüístic, la situació és complicada. L’article 2 de la Constitució afirma que l’única llengua oficial de la República és el francès (i que la República és indivisible) i l’article 75.1 només menciona l’existència de les “llengües regionals” dins del patrimoni lingüístic i cultural de França. No obre les portes a una oficialització ni a un procés de normalització social (educativa, institucional…). I com sabem moltes lleis i projectes que pretenien potenciar aquestes llengües no han superat la seva constitucionalitat.

Les legislacions deuen adaptar-se a les realitats socials. N’est-ce pas?

POUR LA DIVERSITÉ LINGUISTIQUE

Une enquête a récemment été publiée qui donne une image positive de l’opinion française sur les « langues régionales » et d’autres considérations liées aux provinces.

Parmi la majorité des Français gagnent des postes, les possibilités d’accorder une certaine officialité à ces langues sur leurs territoires, d’intégrer l’étude de « l’histoire provinciale » dans le système éducatif, d’adapter la législation française à la réalité de chacune des provinces, d’intégrer les langues régionales en assemblée sessions des conseils provinciaux ou municipaux, alors que la possibilité du fédéralisme (une sorte de décentralisation) ne provoque pas le grand rejet dont il a subi il y a quelques années.

C’est dans les provinces et les départements qui ont leur propre langue que cette volonté est la plus évidente. Mais dans les provinces avec la seule langue française il y a aussi une solidarité envers les langues et les cultures de ces autres provinces. La volonté de reconnaissance officielle de ces langues oscillerait avec un maximum en Corse ou en Catalogne du Nord, mais s’éleverait aussi sur les territoires du français unique langue. Un vrai changement de mentalités ?

Mais est-il possible d’intégrer légalement ces changements ? Si on se concentre uniquement sur le sujet linguistique, la situation est compliquée. L’article 2 de la Constitution stipule que la seule langue officielle de la République est le français (et que la République est indivisible) et l’article 75.1 ne mentionne que l’existence des « langues régionales » dans le patrimoine linguistique et culturel de la France. Ça n’ouvre pas les portes de la formalisation ou d’un processus de normalisation sociale (éducatif, institutionnel… ). Et comme nous le savons beaucoup de lois et de projets visant à promouvoir ces langues n’ont pas dépassé leur constitutionnalité.

Les législations doivent s’adapter aux réalités sociales. N’est-ce pas ?

  ·   · 

Notez cette traduction